Bé nois aquí va la meva crònica, però abans deixeu-me fer primer un petit homenatge a un gran Correcat que avui s'ha portat com un muntacanyero amb un parell de pebrots. Estic parlant del company Jordi (Bat). Jordi t'has portat com un campió i has demostrat que tens un parell de C... Un tio que fa tres mesos que ha deixat de fumar i amb poc rodatge, que aguanti una mitja de muntanya demostra tens potencial i que estàs destinat a ser el Kilian del grup. Proposo que al Bat a partir d'ara li canviïn el nick name i passi a ser "Kilianbat". Em trec el barret xaval. Et nombrem muntacanyero del mes i ferm candidat a muntacanyero de l'any, si continues així.
I ara sí, tal i com us he amenaçat al principi, aquí està la meva crònica:
Sortida passada per aigua (bieeeeeeeeen!!!!!). 5 Correcats més pirats que en Jason de "Viernes 13", en Quimg, en PRUSI, en Caesar5, en Bat i un servidor més un infiltrat, en Toni, hem començat a córrer en direcció als 4 camins (GR-92) cap a les 7:40 del matí. Al principi queia una fina pluja que a mesura que anàvem guanyant alçada i kilòmetres, creixia amb més força i intensitat.
La cosa cada vegada s'anava posant pitjor (bieeeeeeeeen!!!!!). La primera pujada de 3,5 Km cada vegada tenia més pendent i l'aigua queia amb més intensitat. No és podia demanar més fins al moment: patiment a tope!!! No obstant arribats a aquest punt ha faltat algú del grup que es posés a cantar "Singing in the rain". De cop un llamp seguit d'un tro molt fort (senyal inequívoca de que havia caigut molt a prop nostre), ha fet acte de presència. La cosa anava "millorant" per moments. Abans d'arribar als 4 camins nedàvem més que no pas corríem. Només ha faltat un tram de BTT i haguéssim fet la primera edició del "Triatló de muntanya Serralada Litoral Memorial Correcats Pirats".
Dels 4 camins em seguit pujant fins a la roca d'en Toni (a la Roca és on tindríem que estar tots 6 tancats a perpetuïtat) i seguíem nedant, perdó corrent, cap amunt. El final de la pujada a l'hípica Cabrils ha estat el primer punt d'inflexió del dia. Hem planejat fins a mig camí de Sant Bartomeu sota una pluja que ara sí anava de baixa, malgrat encara ens feia portar el "limpiaparabrises" en marxa. Corriol a la dreta i baixada trepidant "sin pasar por la casilla de salida y sin cobrar las 20.000 pesetas" cap a Òrrius. Aquí ens ha faltat una colla de jutges que puntuessin les nostres patinades en el fang de la baixada per valorar quina ha estat la millor de totes. N'hi ha hagut de tots tipus. Especialment m'ha agradat molt la d'en Quim (de bon rotllo eh Quim!!!) al final quasi de la baixada. No obstant pel meu gust m'ha faltat la típica patinada que et quedes sentat de cul a terra sense ni tenir temps de dir Pamplona. Ara en "seriu" aquí em tingut sort de no prendre mal perquè hi havia molt fang, baixava molta aigua i el pendent negatiu era important.
Un cop em entrat a Òrrius tot el poble ha sortit a animar-nos. La gent xalava pels carrers al nostre pas. Tothom cridava els nostres noms fins a quedar-se afònics. Una marea de noies rossetes de 20 anys s'anaven desmaiant al nostre pas. No han pogut resistir-se al nostre encant i ens demanaven insistentment que volien tenir un fill amb tots i cadascun de nosaltres. Aquesta ha estat la part més dura de la sortida ja que tots aquests cants de sirenes ens feien perdre “l’oremus” i ens temptaven a deixar de córrer. Malgrat això hem estat forts i no em caigut en braços de la temptació. Hem seguit corrent fins a sortir del poble empentats pel caliu de la massa de gent que ha sortit a animar-nos al nostres pas i que ha cobert de pètals de roses els carrers perquè corréssim sobre una vermella catifa floral.
A la sortida del poble corriol cap a la dreta i de nou la pujada ens esperava. La pluja ja quasi havia deixat de ser companya de viatge i els ocells piulaven alegrement, senyal inequívoca de que la nostre amiga que queia generosament del cel ens deixaria en breus moments.
El corriol de pujada cap a la pista que ens havia de portar a la Mútua s’ha fet una mica dur, però res que 6 valents Correcats no poguessin superar. Amb unes cames de ferro i un cor d’acer el grup hem pujat per un corriol molt maco, malgrat la seva pendent.
Arribats a la pista, un gel i “Sant Tornemi”. En aquest punt la nostra companya pluja ens ha abandonat definitivament i ens ha dit adéu fins a la propera sortida. El sol treia el cap tímidament entre els núvols, però no s’ha atrevit a sortit i ha seguit dormint. Segur que ahir per la nit se n’en va anar de “farra”.
picasaweb.google.com/1016264788645105687...1sRgCIrtsIDMp5WkqAE#