Els Gasosa & Friends: A passejar a les Rambles !

Felicitats cracks.
S'ha confirmat i heu fet grans marques.
M'alegro molt dels vostres èxits: Koldo, Hansi, Roland, meep, Chute, PedrodeSants, Danigoal, Gorka, Gàltix, esrafiki, ...una gran marató.
Ja explicareu l'experiència. 

Tornat de Castelló, us explico en poc temps i ja faré una crònica més extensa quan pugui. És emocionant veure tants bons desitjos previs  a la marató, tants companys interessant-se pel seguiment i per com vam acabar al final...Moltíssimes gràcies a tothom! :love:

Per part meva, marca personal rebaixant l'anterior en gairebé dos minuts :happy: , però amb la petita decepció de quedar-me a poc del sub3h (3h00'47"). Estic content, perquè per sort no sóc tan fetitxista amb el sub3h com sou molts de per aquí :he: (tot i que si algun dia ho faig, seré molt feliç), molt satisfet perquè vaig lluitar traient tot el que tenia, i va sortir prou bé, encara que no tant com tots els que m'estimeu (i jo mateix) hauríem volgut. Pel meu sub3h, ahir no era el dia (de fet, les darreres tres setmanes no eren el meu dia :he:).

Hansi, m'alegra moltíssim el teu nou èxit. Quina progressió més bestial has fet els darrers anys. I el sub3 el tens a tocar. Segur que vas patir de valent però el fruit de tants bons entrenaments l'has recollit ara. Una abraçada amic i a gaudir de la victòria.  :yes: :yes:

Koldo, Hansi, Guissona, Roland, meep, Chute, Danigoal, Gorka, Gàltix, esrafiki, moltes felicitats per les vostres maratons 

Ratadesants prendre la decisió d'aturar-se en front de la il·lusió amb que es preparat la marató sempre es diíicil, però evitar un mal major es el millor que podies fer, molts ànims 

Dani, que tal van anar els 10 kms, sense molèsties o mals espero 

Espero llegir cròniques ¡¡¡

Poso aquí el meu totxarraco de crònica, abans que al fil de Castelló (primícia :wink2:). Aquí hi apareix un fragment de caire personal que no sortirà al fil de la marató, on només penjaré el totxo esportiu perquè m'ha semblat més adient (si m'equivoco, mala sort):

Cada cop em costa més que les meves cròniques maratonianes siguin relats exclusivament atlètics. Em vaig iniciar al món de les curses fa uns 9 anys (que no en el món del córrer, que ja feia dècades que ho practicava pel meu compte), captivat per molts motius engrescadors, però potser el més intens era que corrent em deslliuro de l’amargura i el patiment que genera l’estat en què va quedar el meu pare fa més de 14 anys, després de patir una gravíssima hemorràgia cerebral que el va convertir, als 58 anys d’edat, en un invàlid dependent al 100% dels altres perquè li facin absolutament tot el que li cal a una persona en la vida quotidiana. El pas dels anys ha anat fent que no només ell, sinó també altres membres de la meva família, i de la família de la Núria (la meva dona), hagin anat entrant en diversos graus d’ancianitat, dependència o malaltia, que requereixen ajuda i dedicar-los molt temps i energies. Si ja a les meves primeres maratons (anys 2007, 2008) em semblava que completar un pla d’entrenament maratonià era per mi com realitzar la quadratura del cercle, els darrers dos o tres anys estan sent tan durs familiarment parlant, que no entenc com el meu cos i la meva ment aconsegueixen aferrar-se amb tanta obstinació a la normalitat del corredor que pensa en els seus ritmes, les seves marques i els seus col·legues de curses.
A menys de tres setmanes per la marató, vam tenir la desgràcia que el meu estimat avi Ventura :love:, el flequer de Figueres, va morir després de patir molt durant quinze dies a l’hospital. Vaig passar gairebé en vetlla la seva darrera nit de vida, i les setmanes següents, fins a pocs dies abans de la marató de Castelló, han estat un extens esforç, traient hores i forces que hauria necessitat per la meva feina i per mi personalment, contenint la meva tristor, per intentar esmorteir com bonament podia el dolor de l’àvia, el tiet i la mare.

Però deixem estar els planys personalistes, que no és el paper que m’agrada fer, i només m’he volgut desfogar una mica. Demano disculpes pel toc lacrimògen a la crònica esportiva. A partir de la propera línia, tot serà marató i més marató :wink2:.

Anar a la línia de sortida d’una marató m’encanta. Si el meu cos fos menys senyoret :he: i es recuperés més ràpid de les maratons, en faria un grapat cada any, en lloc de només una o dues. És la cursa que més m’agrada, la que m’envolta més amb la seva màgia, la que desperta més les emocions, per bé i per mal.

El meu objectiu de sortida era fer sub3h per primera vegada. Segon cop que ho intentava en la meva vida, després de Barcelona també aquest any, però allà veia clar que no ho aconseguiria per un problema de salut que havia tingut a dues setmanes de la cursa. En aquesta marató, tota la preparació, amb els seus entrenaments i curses, concordaven clarament amb un sub3h. No molt sobrat, però sí sub3h clar. L’únic punt de dubte provenia del meu desgast físic i emocional de les darreres setmanes per motiu luctuós familiar. De totes maneres, tenint de marca personal 3h02’33” i havent fet una preparació digna de sub3h, no semblava gaire oportú aplicar preceptes de prudència i sortir a fer sub3h02’ :he:, així que a córrer com si no hagués passat res estrany!

Aquella conya que sovint fem amb els plans A, B, C, D,...en els dies previs, jo l’havia desenvolupat exhaustivament:
- Pla A: no justejar per baixar de 3h, fent entre 2h58’ i 2h59’, passant la mitja en 1h29’ (cal tenir present que a Castelló, com jo sabia perquè ja l’havia corregut el 2012, la segona mitja té una o dues parts on es perden uns quants segons que s’han guanyat en la primera mitja).  
- Pla B: anar apurat fins l’últim metre per fer un sub3h mínim, ni que fos 2h59’59” :he:.
- Pla C: tot i no fer sub3h, rebaixar marca personal el màxim possible, encara que fos 3h00’00” :he:.
- Pla D (a partir d’aquí, començaven a no agradar-me tant): baixar de nou de 3h05’ (només ho havia aconseguit dos cops fins el moment).
- Pla E: baixar de 3h10’.
- Pla F: baixar de 3h15’.
- Pla G: baixar de 3h20’.
- Pla H: acabar (sense mirar la marca).
- Pla I: retirar-me sense risc per la meva salut si em trobava malament.
Au, mig abecedari ocupat amb plans a priori! :rofl:

Dies abans, vam decidir córrer junts de sortida el Simón (Chute), amic i conseller meu :love:, i jo, intentant fer el màxim de km junts, però que ni l’un ni l’altre perdéssim l’oportunitat de fer bona marca si el company no podia seguir el ritme. Tots dos opinem que l’atletisme és un esport individual i, encara que agraïm i gaudim molt la presència dels amics, no volem provocar mai que algú empitjori la seva marca per quedar-se amb nosaltres si no anem fins.

El primer km va ser desagradable, corrent en baixada molt comprimits amb gent a diferents ritmes. Corredors empenyent, donant cops de colze, posant en risc la verticalitat en qualsevol descuit. Em va donar mal rotllo i li vaig dir al Chute, que de seguida, amb el seu seny, em va recordar que havia promès que estalviaria energies i no em passaria la cursa parlant, com tinc per costum :mdr:.

El primer parcial de 5 km el vam fer a 4’15”/km, a ritme just de sub3h, a l’espera d’anar-nos escalfant i passar la primera pujada, suau però llarga, quan es torna a la recta de sortida. Aquí ja anàvem veient que les llebres de 3h (eren 4 o 5 que corrien junts encapçalant el grup) havien agafat un ritme més ràpid que el de sub3h exacte (4’15”/km). Aprofito per dir ara que el treball d’aquestes llebres va ser nefast, un autèntic manual de com no s’ha de fer de llebre si vols ajudar la gent. Jo no pretenia seguir-los, perquè justament odio córrer en aquests grans grups que es formen al voltant de les llebres oficials, però a causa de la manera com ells van portar a terme la seva tasca, m’hi vaig acabar veient obligat en bona part de la cursa.

Quan baixàvem la recta de sortida per segon cop, cap al km 8, el Chute em va dir que ell no es veia amb cor d’agafar les llebres, que ens devien portar uns 50 m, i que tirés jo endavant. Com que en baixada tinc una facilitat natural per anar ràpid sense esforç (serà per tenir les cames llargues, per la meva manera de fer la gambada... no sé per què), les vaig atrapar en menys de dos km. M’he preguntat si potser allò va ser un sobreesforç, però crec honestament que no, tot i que admeto que podria ser que sí i que jo no me n’adonés.

En aquell tros de baixada, vaig concentrar-me en els corredors que pujaven en sentit contrari a mi. No havia pogut conèixer en persona el gran Toni VLC, no m’ho podia creure que a Castelló tampoc ho haguéssim aconseguit (vaig arribar massa just a l’hora d’entrar als calaixos, avantatges/desavantatges de tenir l’hotel força a prop), però em vaig juramentar per veure’l i fotre-li un crit que almenys seria el nostre primer “diàleg” en viu :he:. Passaven corredors i més corredors, llebres de temps que jo pensava que podria ser el seu i no apareixia, i vaig començar a témer que finalment hagués refusat córrer. Però no! Allà va aparèixer una de les barbes correcats més maratonianes :happy:, i el crit que li vaig fotre i ell em va respondre :yipi: va constituir una espècie de baptisme de foc dialogant entre ell i jo (estil Neanderthal, per què negar-ho :he:). Toni, a la propera, esperem que pugui ser un diàleg més escaient als Homo sapiens! :wink2: Ja em van dir que t'havies tret l'espineta de València, i no saps com em vaig alegrar de saber-ho!

Al pas del km 10 vaig veure que havia fet els anteriors 5 km a 4’09”/km. Mitjana des de l’inici per fer sub2h58’, i anava enganxat a les llebres de sub3h :oh:. Alhora, analitzant les meves sensacions, em va sorgir espontàniament un pensament: “Encara no he començat a córrer”. És a dir, estava tan fresc com si no hagués corregut gens :happy:.  Això volia dir que el ritme de 2h58’ estava ajustat a les meves possibilitats maratonianes, em va alegrar molt.

A cada lloc on s’havia situat el grup d’amigues i amics correcats/gasoses, incloent-hi la meva dona (la Núria) :love:, era una festa veure aquelles cares d’alegria, aquelles veus d’ànim, cridant amb afecte els nostres noms, esperonant-nos tant com es pot fer i més. No tan sols en l’animació de la cursa, durant tot el cap de setmana, no es pot tenir millor companyia que la d’amigues i amics com vosaltres :love: :love:.

Entre poc abans del km 10 i el km 12, vaig anar encaixant-me en el grup de les llebres i em vaig agobiar molt amb el perill d’entrebancar-me. Als avituallaments, era difícil agafar beguda, calia demanar-li a algú que te’n donés de la seva (i ho sento, seré maniàtic, però amb desconeguts no em fascina fer-ho). Em vaig posar a córrer per davant del grup. Pensava que es quedarien, perquè al meu parer, ja tocava que alentissin, que ells buscaven sub3h raspat i jo buscava 2h58’. Però què va! Em trepitjaven els talons. Això em va provocar dubtes, perquè si confiava que ells estaven gestionant una cursa per 2h59’ alt, volia dir que jo anava massa lent per passar la mitja en 1h29’.

Aquí vaig cometre un error que sí que em va desgastar (una mica o molt) inútilment: com que l’Andreu (gàltix) anava en un grupet de 5 o 6 corredors una mica més endavant, els vaig agafar per veure si el seu ritme em convenia. L’Andreu anava a buscar al voltant de 2h57’, massa per mi, però sé que sovint corre de menys a més, i ho sap fer molt bé :love:, així que vaig pensar que tal vegada, durant uns km, el seu ritme seria bo per mi, fins que ell accelerés. El vaig saludar quan em vaig incorporar en el km 12, i al cap de poc  ja m’havia adonat que seguir-los em forçaria massa, així que al passar pel km 13 li vaig dir que aquell tampoc era el meu lloc a la cursa i em vaig deixar caure del seu grup, esperant que m’atrapessin de nou les llebres amb el seu ritme excessivament alt.

Cap al km 14, jo ja estava de nou amb el grup de les llebres, però em vaig posar amb 3 o 4 corredors que, incòmodes com jo amb l’aglomeració, anaven uns metres per davant. Jo seguia pensant que no havia de fer cas de com corrien les llebres, però igualment em generaven el dubte de si ells estaven corrent a ritme adequat per acabar en 2h59 llarg, cosa que significaria que jo estava anant massa lent.

Amb aquesta disposició de cursa, vam encarar l’anada cap al port. Abans del km 15 vaig tenir la sensació que el sol que em donava de ple m’escalfava massa. No va fer calor, però a l’ambient hi havia alguna cosa que donava mal cos. La humitat? Els carrers estaven literalment xops com si hagués plogut, de tanta condensació que s’havia produït. En fi, és igual, el que no penso fer és posar excuses meteorològiques corrent a 16ºC, que a priori sembla bona temperatura, per molta humitat que hi hagués. O no?

Al meu rotllo, jo seguia per davant de les llebres esperant que es despenjarien de mi progressivament, però els km anaven passant i res, al contrari. Pas pel km 15, el parcial dels darrers 5 km em va donar a 4’14”/km i les llebres m’anaven retallant distància :surprised:. Marca del km 17, els tinc a la meva esquena i escolto que un d’ells diu “En 4’10”, así vamos de puta madre” :surprised: :surprised: :surprised:. Aquí ja vaig comprendre que eren ells qui anaven massa ràpid per sub3h raspat, que no era jo qui anava lent per l’objectiu de 1h29’ a la mitja, que ells seguirien apretant d’aquella manera, i que si pretenia anar-me distanciant per davant seu, em rebentarien, així que era el moment de deixar-me absorbir. Ho vaig fer de molt mala gana i molt cabrejat, enyorant l’eficiència que mostren sempre les llebres de Corredors.cat, sabent que la incertesa que m’havien generat m’havia significat fer uns esforços que podia pagar cars.

Integrar-me al grup va ser molt desagradable novament. Cada poca estona, algú em tocava el taló des del darrere i, a més d’espantar-me, em canviava el pas. Colzes i mans donant també copets involuntaris. La sort és que al km 18 vaig veure que el Chute era allà :love:, i almenys la seva companyia, i compartir avituallaments amb ell, era un consol.

El parcial del km 15 al 20 va sortir a 4’13”/km, i el meu pas per mitja en 1h28’51”. Vaig sentir llavors veus de corredors del grup alarmats perquè el ritme era per sub2h58’, jo vaig pensar que a mi m’estava bé, perquè era el meu pla a priori, però que millor si ho hagués sabut des del principi, que no hauria gastat energies precioses avançant el grup tanta estona. Com que llavors ja estava fet i no tenia remei, vaig pensar en positiu, perquè encaràvem la tornada del port cap a Castelló, i eren 3 o 4 km en lleugera pujada i possible vent de cara, que fets en grup en quedaria minimitzat l’efecte.

En aquesta tornada, els km 22, 23, 24 van seguir sent massa ràpids, al meu parer. Comptava perdre 7-10”/km i les llebres els feien a 4’17-4’18”/km. Vaig començar a notar, cap al km 23-24, que el meu estat físic ja no era l’adequat per aquell punt de la cursa. Primers indicis negatius massa aviat. També em notava acalorat sota el sol. Estrany.

Em vaig oblidar de marcar lap en el km 25, i ho vaig fer al 26, de manera que el parcial km 20-26 em va sortir a 4’16”/km, cosa que indica que les llebres van tornar a posar-se a prop de 4’10”/km a partir dels voltants del km 24, on acabava la pujadeta tornant del port. Jo seguia amb el grup, pensant que si les llebres volien fer 2h58’ era el seu problema, però si jo aguantava amb ells, aquest era el meu objectiu i ja m’anava bé. Llàstima, llàstima, llàstima... que al km 26 començava a notar que no podria.

Improvisar en una marató el teu pas al pla B costa, però estava mentalitzat i encara era un pla atractiu. Fer sub 3h raspadíssim, encara que fos 2h59’59” :he:. Tenia un calaix de segons acumulats, massa pocs en cas de defalliment notori, però m’havia de concentrar a esforçar-me per no perdre’ls, i només em posava una fita: que el següent punt kilomètric em trobés enganxat a l’esquena del globus de 3h. Així van anar arribant el km 26, 27, 28, 29... El Chute anava ben a prop de les llebres, i sovint es girava a mirar on era jo, sempre darrere d’ells. Li deia “Aquí, amic” :love: i ell seguia tranquil mirant endavant, com el gran campió que és.

El meu parcial del km 26 al 30 va sortir a 4’15”/km, per tant encara a ritme de sub3h, sense perdre el petit coixí de segons acumulats en la primera mitja. Però com que ja he fet unes quantes maratons, el km 30 és un punt que em desvela què podré fer i què no, dintre d’uns marges. Allà jo ja sabia que no podria fer sub3h, però pensava lluitar amb totes les meves forces durant el màxim nombre de km. La Núria i els grans amics estaven en aquell punt, em començava a saber greu per ells que els seus ànims ja no em portarien a baixar de 3h. A la Núria li vaig dir que no ho podria fer, amb un somriure afectuós perquè no patís per mi. Jo estava fent la part difícil de la meva marató, el que a mi m’agrada, que és  esforçar-me a cada pas per fer rendir la bona preparació i les energies que quedin. Des que havia deixat d’anar còmode, kilòmetres abans, evocava el pensament d’una persona molt estimada de la família que està lluitant en un tractament contra el càncer, ella el vencerà segur. La seva imatge de campiona m’inspirava per bregar en aquest joc de nens sense veritable transcendència (tot i que li’n donem tanta) que és córrer uns km en un temps o un altre. La veritat és que m’ho estava passant bé, tot i patir una mica :mdr:.

Des de poc abans del km 30, el ritme marcat per les llebres havia decaigut lleugerament, sense motiu aparent. El parcial del km 30 al 35 va ser a 4’19”/km, cosa que em feia pensar que ja anirien així fins a meta, deixant perdre poc a poc el que havien guanyat en la primera meitat, per arribar en 2h59’ llarg. Vaig trobar que la tàctica era globalment absurda, però en aquell moment m’afavoria perquè així jo podia tenir l’incentiu de seguir-los (a 4’15”/km ja hauria perdut el grup estona abans). Però fins el km 35 va durar: just en l’avituallament corresponent a aquest punt, la llebre va augmentar de sobte la velocitat. Immediatament se’m va escapar, cosa que igualment jo esperava que passaria en un moment o altre per incapacitat meva de mantenir el ritme. Al km 36 ja em treia uns bons 20 o 30 m, i això que vaig fer el km 36 en 4’16”, fent molt esforç. Es devia posar de nou a 4'10"/km, no sé per què. El meu amic Chute seguia la llebre com un crack, així es va guanyar el seu sub3h .

Els immensos 6 km que em quedaven m’apartarien per ben poc (en el millor dels casos) del sub3h, però ja estava mig en mode pla C: a buscar marca personal, a baixar de 3h02’33” (sense abandonar del tot la quimèrica il·lusió del pla B, si per miracle succeïa). Les petites inclinacions de les pujades entre el km 35 i el 40 em van pesar moltíssim, estava molt cansat de cames (no de càrdio ni de respiració), i encara que treia tot el que podia als músculs, el parcial d’aquests 5 km va sortir-me a 4’26”/km. Recordo molt intensament els ànims de la claca, amb tants crits i tanta estimació :love:, el Rubens corrent un tros al meu costat dient-me que sí que podia :love:...La llebre s’allunyava, arrossegant el Chute i molt pocs integrants més (potser 4 o 5 persones) de la multitud que havia format part del pilot. Quan jo, endarrerit,  ja no tenia perspectiva en la distància per apreciar els ritmes de la llebre, els amics que la van veure diuen que va començar a afluixar ritme, suposo que per no entrar amb un sub3h tan folgat. Lamento molt haver de dir que, en la meva opinió, per fer aquesta feina així, és millor que no la facin.

Curiosament, al passar el km 40 portava un temps total que, si hagués estat capaç de fer el tros que quedava exactament a 4’15”/km (el ritme de sub3h que tinc tan entrenat), hauria entrat en 2h59’59”. Tan poca cosa aparentment, però tan inviable en les condicions que hi arribava. Ja feia molta estona que no podia córrer a 4’15”/km. Estava buit i l’únic que podia fer era evitar perdre molts segons, especialment en la petita pujada per arribar al parc Ribalta, que acabant una marató és inclinadíssima :he:. El pas pel km 41 va ser en 4’30”, i això significava que només baixaria de 3h si feia els darrers 1,195 km en pujada a 4’/km, absolutament inassolible. No vaig deixar-me anar perquè estava plenament en el pla C, i volia fer la millor marca possible, tot i que al quedar més a prop de 3h faria més “ràbia”. Vaig fer aquell trosset a 4’40-4’45”/km i au, marató acabada en 3h00’47”!

A meta vaig tenir el goig de veure la Núria a través de la tanca, compartir amb ella el molt èxit i el petit percentatge de decepció, i també els amics que havien corregut i em donaven les seves bones notícies (gàltix, estanis, Chute), i els amics i amigues que havien estat animant. Els que van arribar després també portaven bones notícies (Roland, meep, Danigowl i Barceruel, Gorka), i algunes no tan bones. L’abraçada més emotiva va ser la del Koldo :love:, que em repetia entristidíssim que li sabia greu que jo no hagués baixat de tres hores, concentrat en mi de tal manera que no va dir-me quin marcote personal havia fet ell, fins que li vaig insistir que m’ho digués i el vaig convèncer que ho celebréssim :happy:, que jo no estava trist, que havia fet marca per gairebé dos minuts i que cal acceptar esportivament tal com surten les coses, encara que no sigui al 100% com volem :smile:.

Després d’una marató, m’encanta pensar en la següent, que serà Barcelona 2016. Si tots els condicionants familiars em permeten arribar-hi preparat, i si la temperatura és una mica baixa, intentaré de nou baixar de 3 hores. Si no, espero poder-la córrer i completar-la en un temps superior, que també em faria disfrutar-la molt. Ja deixaria el següent intent de sub3h per la propera tardor... o per mai més, tampoc importa gaire.

Hansitow, jo t´estimo igual!!  :love: :love: :love:

Jo també t'estimo, Krankl.  :love: :love: :love:

una gran abraçada Hansi i gràcies per compartir els teus pensaments  :love:

Passar a dotorejar per este fil, sovint, em fa feredat, ho reconec...  
Però, paga la pena fer-ho quan et trobes històries com la de Hansi. Moltes gràcies, per haver-la penjat, m'ha ajudat a fer-me una idea bastant aproximada de qui és eixe company que des de fa temps -tot i l'anonimat- em cau genial i sembla que és recíproc. Tampoc sé ben bé per quin motiu, segurament, una expressió, una anècdota, una descripció o alguna cosa tan senzilla com una salutació o una emoticona en un moment concret. De fet, amb altres companys correcats he anat trobant-los per ací o per allà, i ens hem pogut conèixer, però amb Hansi   .
El cas és que duem un temps perseguint-nos i eixa abraçada es fa de pregar  :arf: . Però, mentre arribe eixe dia t'envie una salutació molt cordial, recordant eixe crit cavernícola que, et reconec, em va despertar a la marató de Castelló en eixos primers quilòmetres que tan dur se m'estaven fents, tot i anar massa tranquils.
Hansi  :love:
Igualment, molts dels d'ací, de l'èlit, em llançàreu ànims que em van vindre genial. Gràcies i felicitacions pels èxits  :yipi:

Amics, m'esteu emocionant amb les vostres paraules.

Toni VLC, aquest fil gasosa és obert a tothom que ens vulgui apreciar (dintre de les nostres rareses :he:). Passa-hi tant com vulguis :love:.

Gran crònica Hansitow!!
El grau de detall és impressionant. Crec que només t'has deixat aquell pet que se't va escapar al km 22,8, just on hi havia aquelles flors grogues que regava la nena del vestit amb ratlles vermelles.  

Encara que el rellotge de l'arribada no ho marqués quan la vas creuar, tu ja ets Sub3h, i ho saps!  :love:

Salutacions generals al GPT (ja se d'on venen aquestes sigles  ), en Hansi m'he n'ha parlat de vosaltres   i he decidit que os estaré seguint la pista per tal d'intentar que "moveu" el fòrum   Realment veig que teniu histories que no afloren en altres fils i que m'agrada per conèixer més a la família correcat :love:

Una abraçada a en Hansi; que ja veig que té uns quants mots :happy:


Salut!
Jordi

Ufff hansi si jo hagues pensat tot el que has pensat tu hagues agafat una hipoglucemia al km 30 ja ja.  Ara en serio  , entenc bastant be els teus sentiments a l'arribada, jo em vaig quedar a 40 segons de la mítica barrera i tambe vaig fer marca. Disfruta de la teva cursa i a Barcelona de cap!

M'ha encantat la teva crónica Hansi, moltes gracies pel toc personal i emotiu que has posat i que dona una dimensió humana a la teva gesta, perque aixi mereix dir-se, GESTA, en majuscules.

Bravo.  :yes:

Bon dia,

Sense excusa possible, la realitat és que fa temps que em passo poc pels fòrums de corredors.cat i encara més temps que no hi escric res. Però pensó que l'ocasió s'ho mereix, així que us explicaré quatre coses de la meva marató de Castelló,  fent però una mica de prèvia, ja que la marató del passat diumenge és només la part d'un camí que encara estic recorrent.

Però abans de tot, Hansi, quina crónica més emotiva¡¡¡¡ I tranquil, seràs sub 3 hores en breu, ho tens¡¡¡  :love: :love: :love:

Doncs res, si comencem per la prèvia de la marató viscuda diumenge, aquesta podría començar ja fa 5 anys, quan vaig fer la meva primera i única marató a Donosti. Va ser un debut amb molt mal regust, sense gaudir gens de la cursa, ni de la preparació, van ser uns mesos molt llargs on vaig acabar cansat de córrer, entrenar, curses, marques....Sort que aquella marató va tenir moltíssimes coses excepcionals, com una pluja de marques de molts amics, un ambient excepcional, unes amistats incipients que s'han consolidat com veritables amistats amb els anys i que fa que els meus mals records atlètics quedessin esborrats per tots aquests aspectes tan positius.  :love: :love:

I segurament van ser aquests bons records i les experiències viscudes les que van fer que després de 5 anys i veient l'expedició que s'estava organitzant de nou, aquest cop a Castelló, m'animés a fer la meva segona marató. Hi havia també l'afegit que va ser a Castelló on vaig fer la meva primera mitja marató, l'any 1987, amb 15 anys i falsificant les meves dades de naixement per poder-hi participar, quins temps........ Tot allò em portava tants records que hi havia de ser de nou, volia ser-hi i aquest cop volia gaudir de la gran cursa que és una marató, tal com vaig gaudir de la meva primera mitja quan era moooolt jove  .

La preparació per arribar fins la línea de sortida de diumenge no ha estat fácil. El darrer any havia entrenat poc i malament i havia de canviar aquesta dinámica, entrenar així per una marató no funcionaria. A principis d'agost em vaig posar a la feina, tenint clar que havia d'entrenar 4-5 dies a la setmana, substituint per sessions de bici aquells dies en que les cames i/o el cap es volien quedar a casa. Per fer-ho més fàcil, el gran Chute  :love: :love: :love: em va pasar un Pla de 4 dies a la setmana i sense sèries, per facilitar-me una preparació que se'm podía fer llarga. Jo vaig combinar el Pla del Chute amb un Pla molt més exigent que em va facilitar el gran Guissona  :love: :love: :love: i un pla que em vaig treure jo per internet. Ja veieu quina anarquía,  , segons el dia, les cames i les ganes, anava picant d'un o altre pla.

Però tot i aquesta planificació "extranya" que anava fent, les cames s'anaven adaptant i anava sumant més o menys els quilòmetres esperats (sempre però menys dels previstos al Pla inicial). Iniacialment seguía un Pla sub 3 hores, adaptant però els ritmes al meu estat físic de cada setmana i tenint clar que el temps ja em marcaria els ritmes a portar el dia D. A més, durant tota la preparació he patit molts problemes respiratoris, amb constants visites al metge i tractaments amb antibiòtics, antihistamínics, corticoides, ......amb mocs per avorrir i inflamacions de gola dia rera dia. Fins i tot a 10 dies de la marató estaba decidit a no córrer, cansat de patir i ofegar-me entrenament rera entrenament. Però els meus amics GPT & friends  i la calma que sempre transmet EL MÉS GRAN :love: :love: :love: mai em van deixar tirar enrera. Els seus ànims, els seus consells, la calma que em transmitien van ajudar a seguir i almenys intentar-ho. Mai us estaré prou agraït. 

I així vaig arribar al cap de semana de la marató, decidit a pendre la sortida i intentar un ritme de 4'30"/km, encara que tothom em feia veure que podía anar una mica més ràpid, sobretot pels ritmes de les tirades llargues. A darrera hora però, una inoportuna contractura de coll quasibé em deixa sense fer la cursa. Sort de les mans del Barceruel :love: :love: que em va fer un tractament d'urgència i em va ajudar a recuperar-me quasibé del tot i poder intentar fer la cursa amb garanties.

I ens plantem a la sortida de la marató el diumenge a les 9 hores una bona colla d'amics   :love: :love: amb objectius molt diferents però tots amb moltíssimes il·lusions. I amb una CLACA  :love: :love: :love: impressionant que ens acompanyarà tota la cursa i que farà que aquesta sigui una mica més fácil. A més, també hi són amb mi la Gemma i l'Arnau  :love: :love: :love:, els meus dos solets i que m'animaran i patirant durant tota la cursa, sempre ben prop. I a més, comptaré a la cursa amb la compañía del gran Mario "Guissona"  :love: :love: :love:, gran corredor, millor persona i amic de tot cor, que m'ho farà tot molt més fácil.

I ARRIBA LA SORTIDA DE LA MARATÓ i la crónica de la mateixa:

Darreres abraçades amb tots els amics, darrers ànims i consells, concentració i a córrer. Com que no tinc clar si el meu coll aguantarà, quedem amb el Guissona que al km 5 ens veiem i l'hi indico si estic o no per continuar i que m'esperi o no al km 10.

El primer km costa molt córrer, amb molta gent i amb risc de caiguda dos cops per retalladors. Sempre havia pensat que a les maratons la gent no retallava, però es veu que no va així.  :grrrrrr: :grrrrrr: A partir del Km 2 ja es pot córre bé i em poso al ritme previst, clavant els kms a 4'29" - 4'30". Al km 4,5 em toca fer un eslàlom i cert esprint per adelantar a la llebre de 3h15', que ha sortit massa ràpid, com alguna altra llebre, i no vull que em dificulti agafar aigua als avituallaments. Amb tot, sense adonar-me em planto al km 5 en 22'27", li indico al Guissona que continuo, que la cosa va bé i rebo la primera pujada d'adrenalina de la CLACA, espectacular.

Els propers 5 km seran els més irregulars, la lleugera pujada inicial se'm posa malament i em surten 2 kms a un ritme de 4'35". Per sort, recupero a la baixada fent 3 kms per sota de 4'15". I així, arribo al km 10 amb un parcial d'aquests 5 kms de 21'56", el més ràpid de tota la cursa. En aquest punt i com que a la lleugera pujada he notat les cames poc fines, em preu una pastilla de glucosa. No ho tenia previst i potser és una animalada, però em senta bé. A més, al km 10 s'incorpora amb mi el Guissona, que farà la resta de la marató amb mi i tindrà gran part de la culpa que arribi a la meta prevista.  :love: :love:

Del km 10 al 15 els ritmes surten bé i marquem un parcial de 22'26". M'anima molt quan ens creuem amb molts companys d'expedició i veig que van als llocs i ritmes previstos. I amb bona cara tots¡¡¡ Aquí però li comento al Guissona que em comença a fer mal la planta del peu esquerre  (he pres un risc, ja que corro amb vambes que només porten 23 kms): per sort, em diu una de les frases clau de les vàries que m'ajudaran moltíssim durant la cursa: "la marató és molt llarga i t'apareixeran moltes i diferents molèsties, centra't en córrer conm sempre, sense canviar res i ja anirà passant". Quanta raó tenia i quina sort tenir al costat un crack amb la seva experiencia i les seves cames.

Del km 16 al 20, amb el pas de nou pels crits de la CLACA i la lleugera baixada del circuït, els ritmes surten una mica més ràpids dels previstos però no em preocupa, segurament perdré alguns segons a la tornada. El parcial d'aquests 5 kms és de 22'00". Les sensacions de les cames no són tot el bones que voldria, comencen a fer mal i pel meu cap passen molts pensaments de que no crec que pugui acabar la marató i menys a aquests ritmes (el meu cap ja les té aquestes pèrdues de confiança, tot i que al final es va portar prou bé...)

A la tornada del Grao, del km 20 al 25 (al el pas de la mitja en aproximadament 1h33'4..") noto que cada cop em costa més aguantar el ritme previst i vaig dubtant d'on petaré, si arribaré a la CLACA del km 24,....Aquí, un altre punt clau de la cursa, on gràcies als ànims i consells del Guissona (mai t'ho agrairé prou), canvio la forma de pensar i decideixo no mirar ni planificar més endavant del següent quilòmetre. Si pensó que em queden més de 20 kms m'enfonso, així que només pensó que he de fer 1 km al ritme previst i allí, ja decidirem. Això fa que les sensacions millorin (puto cap...) i el parcial surti segons l'esperat, en 22'25".

El dos següents parcials de 5 kms seran els més lents que faig en cursa, en concret de 22'38" i de 22'35". Sobretot sofreixo una davallada de ritme entre els kms 26,5 i 33, on em poso a una mitjana de 4'34"-35" el km. Igualment, a aquestes alçades de la cursa ja em començo a creure que potser acabo la marató. I sobretot quan passo el km 32, on m'havia intentat plantejar mentalment que era el punt on començava la meva veritable cursa. Potser va ser això, potser el darrer gel que em vaig prendre, però a partir d'aquí recupero els ritmes i cada cop em noto millor.

Al darrer parcial de 5 kms, del quilòmetre 35 al 40, no paro d'adelantar gent i els quilòmetres em passen molt ràpid. Aquí realment disfruto. I noto que el Guissona també està disfrutant i això em fa sentir molt feliç, no li volia fallar ni a ell, ni a mi mateix ni a ningú. Encara no he arribat a la meta però em començo a sentir maratonià de veritat. Aquest parcial surt en 22'10".

Ja estem al km 40, ja quasi ho tinc. El quàdriceps esquerre m'envia un parell d'avisos, "no et flipis", que em contracturo i no arribes. Mantinc el ritme però res d'apretar més, que les cames es queixen. I arriba el km 41 (que no veig), però si a la GRAN CLACA: impressionant, brutal, increíble, milions de gràcies¡¡¡  :love: :love: :love: Tanco els punys, somric, això ja ho tenim. El darrer quilòmetre em passa volant, no vull que s'acabi, estic gaudint molt, crido al al Guissona, "ja ho tenim , Mariooooo", ja veig la meta, el temps no em preocupa, serà marca, ara és el de menys, a gaudir del moment. Al final entro a meta amb 3h08'11", amb els darrers 2,195 kms en 9'34".

Arribada, abraçada amb el Mario,  :love: :love:gràcies, milions de gràcies  :love: :love: "T'ho pago en birres jejeje". Puc caminar prou bé, quasibé no tinc mocs, el coll ni el sento....GRÀCIESSS. Busco a la resta d'amics, abraçades, somriures,no tots em assolit el previst però estem bé, a la propera lluitarem, segur que sí. Finalment em trobo amb Gemma i Arnau, petons i felicitat, finalment ho podem celebrar junts. han estat mesos d'esforços per part de tots i han patit a la cursa per si no aguantava. Milions de gràcies, us estimo  :love: :love: :love:

I fins aquí la meva crónica, un bon rotllo, però és el que he sentit. Agrair-li ali a tothom la seva aportació, gran o petita, sense la qual no s'arriba fins aquí. La familia, els amics en els moments difícils, els entrenaments de la Mar Bella que curteixen cames i cap (i les birres de després, sempre el millor...), els ànims en cursa, els crits, les baraçades, els petons.......Com no repetir-ho més sovint.

Marató, ara t'he trobt de veritat, et buscaré de nou.....

Copio del post al fil de Castelló...
...
Roland, només et vul dir GRÀCIES. Em vas donar una lliçó i em vas demostrar que ets capaç de tot i més. Vas fer una marató de manual i jo ho vaig poder viure en primera persona. Quin saber estar i quina lluita hi vas posar. I m'agrada que aquest caparró complicat ja pensi en la propera. Jo també hi vull ser.
...


Per cert, m'agrada com fas cròniques de maratons. No tardis tant a fer-ne una altra (de marató) que vull llegir la crònica nova.

Un tostón descomunal que segurament necessitaria una rellegida, emoticones i alguna correcció... Però no tinc més temps

Fa molt temps que no escric al fòrum, però una crònica de marató s'ho val i més si està viscuda envoltat d'amics.

Vull fer la crònica, però quan ja fa molta estona que escric, penso que el més important és això que escric ara: Sóc un corredor solitari, m'agrada entrenar sol, quan competeixo estic només per a mi i quan acabo exterioritzo relativament. Però tinc claríssim què és el que més pesa...tenir gent que t'estima, fer el que t'agrada i envoltar-se d'amics, la via és això, la resta són tonteries.. Aquí no puc escriure tots els noms de les persones amb qui hem compartit Castelló, però si que puc dir que no hi ha res que pugui pagar els ànims, les mirades, els somriures, les ganes de retrobar-se i l'energia que he rebut aquests dies  :love:

Llàstima que la rata hagués de plegar perquè vam fotre una marató brutal! en koldo, en Chute, en Hansi, en Roland, en Danigoal, en Meep, jo mateix i el convidat d'honor del GPT&F: l'Estanis13. Vam tenir 3 llebres que ja les voldrien a tot arreu Guissona, fiki i Barceruel i per sobre de tot vam tenir "LA MILLOR CLACA DEL MÓN"  :love: :yes: :love: :yes:

Jo sóc un paio que viu a 374kms de Castelló i us asseguro que ningú que corrés al meu voltant diumenge va tenir tants punts de suport, crits i ànims com jo.

2530
Un número pot voler dir moltes coses o pot voler-ne dir molt poques, pot ser un comptador de passes, una marca somiada, les ovelles abans d'aconseguir dormir, una iteració matemàtica de l'Oliveras... Qui sap...

Aquesta primavera, quan no vaig arribar en la forma que volia a la Romànic Extrem vaig decidir que la convertia en una tirada llarga i que aniria a fer la marató d'Empúries. Va ser un cap de setmana extraordinari, amb la Laia (bpk) i les famílies d'en Guissona (que també va maratonejar) i d'en Roland (que em va fer de llebre i/o acompanyar un bon grapat de kms). Fer 3h12' sense preparar-la massa i gaudint em va posar un cuquet a dins...

A l'entorn GPT&F ja es parlava de Castelló, m'incitaven, però entre la mandra a preparar-la i que fugim una mica de les expedicions multitudinàries, em resistia, això si, vaig reservar habitació per si les mosques.
Va passar l'estiu... Ni asfalt, ni muntanya ni gaire res. A finals d'agost en Hansi em va passar el pla que li havia fet en Chute.
Vaig començar a entrenar el 14/9 després de vacances, ja anava tard, la idea era no fer massa soroll i si em trobava mínimament bé, decidir fer Castelló. Vaig tenir molt pocs entrebancs i en poques setmanes començava a notar-me bé. Sense ratllar-me per córrer 4 o 5 dies. Aconseguint fer el meu record setmanal 92kms i una mitjana final de 68kms/setmana que per a mi és força. Mediterrani em va dir que anava per bon camí i a Ripoll em vaig sentir com mai en una mitja "a tope".

Dia D
Foto a la porta de l'hotel i cap a la sortida. Escalfament de 300m amb en Roland i cap al calaix. Neguit, humitat.
Ànims als companys de calaix, koldo, Estanis, Hansi, Chute ...CARMINA BURANA i sortim!

0-9kms Putu Agobio. Darrera les llebres de 3h, ple de gent, amarat de suor ja des del km3!! com collons puc tenir les cames i les sensacions que tinc ara si falten 39kms! No veig els kms, no em fio del polar... a veure si no acabo.

9-24kms Som-hi. Penso: A prendre pel cul! Apreto i passo les 5 llebres de 3h que van en línia, k10 21:00 clavat a 4'12. On collons van aquests tios! Apreto, m'acosto a un grupet de 4/5 els carrers s'eixamplen i per fi començo a córrer! Celebro que en Guissona no comenci a córrer amb mi, això és que en Roland no ha plegat! Apareix en Hansi un moment i em diu que ha apretat perquè anava sobrat, em fa por sentir-ho, al cap de uns segons ja no el veig amb nosaltres i estic uns metres preocupat. Arribem al port, vaig fàcil, girs i cap amunt. Mitja 1:28:30 Sóc lo putu rellotge. Pujada controlada on toca treballar perquè la gent o bé és molt irregular o bé no vol fer-ho. Arribada a la cruïlla, recullo un gel, la claca m'entra a dins, m'oxigena les cames, m'eixampla el cor i em fa ser més valent encara.

24-29 Bufff costarà És deixar la claca enrere i sembla que els carrers piquen amunt, el grupet no tira, em costa mantenir el ritme, tinc la sensació que hem passat de 4'12" a 4'15" o més, les cames se'm carreguen, demano reflex als patinadors...Va Andreu! que això comença ara. En Dani m'anima al 29.

30-35 Pit, collons i paciència El que era un grups de 8/12 es desfà quan 4 o 5 agafem de nou el ritme, som 5 i anem en paral•lel, els dic que no fem el burro i que fem un grupet, em poso a davant durant tot 1km fins que demano ajuda, les cames em fan mal, però corro fàcil, només em relleva un paio que va de vermell...Buffff On vas?! 4 pelats! Ens quedem sols. -Si vas así no te sigo, yo apretaré en el 37 pero tu mismo eh! El paio afluixa un pèl, fem un altre km a 4'05" o així i el deixo marxar, torno a buscar el 4'12" aprox. sol, tot sol.

35-39 Chiquito's way  Faig 500m sol al ritme que toca i mica en mica, inexorablement, cada múscul de les meves cames manifesta la seva voluntat d'enrampar-se i engegar-ho tot a prendre pel cul... El gps fa el boig, sóc conscient que no vaig per sota 4'20" és impossible, em conec com si  m'hagués parit. La claca em veu patir... Gir, gir, gir, gir... vull una rectaaaaa PATINADOOOOR REFLEX!! dónde? de la cintura para bajo TOOO LLENO. Si em paro se m'enramparà una cosa rere l'altra i no arribaré en menys de 20' o sigui que com les "muñecas de Famosa" i na fent. Per què no entreno més???!!!

38,8-39 Imbècil Pensament: Va que queden 2kms, si no et pares ets sub3 altra vegada i potser fas MMP... Imbècil!! És el 39 i no el 40!

39-42 Si no fos per les cames... Pateixo perquè no vull parar, si em paro no arrencaré, tinc pensaments negatius perquè amb unes cames semi-senceres hauria fet 2h56' i estaria corrent exultant. Va Andreu! Que són 3 kms!

42-42,195 Aaaaaaag! El plaer d'un maratonià amb les cames garratibades i semi enrampades... una recta en semi-baixada    una recta prement les dents, conscient que als últims 6 kms se t'han escapat segons, buscant amb la mirada en koldo i l'Estanis13 que ja han arribat. Veig el cronòmetre, encara diu 57' creuo la meta amb més ràbia que joia, arraconat a un costat , content, però no exultant, més content per haver sabut patir que per el temps que he fet, l'Estanis13 intenta abraçar-me i gairebé l'empento :sorry: sóc un esquerp. Respiro, camino, veig la Laia  :love:, somriu, és preciosa. Ella, la mart@ i l'uli em feliciten, camino, absent, autista durant uns moments... 2h57'44" és el temps i  2530 són els dies que havien passat diumenge des de la meva última marató d'asfalt competida... massa? Qui sap, però probablement per la propera no en falten tants 

Hansi, Roland, gàltix collons ¡¡¡ quines cròniques que heu escrit  .

He rellegit més d'un passatge del que heu arribat a explicar i segur que ho tornaré a fer  :yes:

Gracies per compartir aquestes tres històries personals, plenes de sentiments, dificultats, emocions, detalls i fites personals que posen de manifest les grans maratons que vareu fer. Enhorabona i moltes felicitats 

Més cròniques sis plau

 

Com deia a l'1x1 graciosa...
...
gàltix, amic, que bo que ets. Flamant plusmarquista maratonià dels GPT vas fer una marató excepcional. Un paio com tu que ho toca tot, demostra que només que s'apliqui una miqueta en l'asfalt és capaç de fer coses molt grans. Imagina't el dia que et tanquis al despatx de l'asfalt i només preparis LA MARATÖ. Ho vull veure.

....

T'espero al meu país d'adopció a fer-la grossa de veritat.